El sector de la cultura de proximitat, com a tants d’altres sectors i, com a conseqüència de les afectacions per la pandèmia mundial, està en ple procés de transformació.

L’adaptació als canvis amb l’objectiu de mantenir l’estabilitat psicofísica i el benestar psicològic dels equips de treball i de les persones que participen activament de projectes i programes culturals és fàcil, quan el canvi és positiu i quan les perspectives indiquen que el canvi serà perdurable en el temps. Parlem però del present com un temps anormal i recorrem amb facilitat al concepte “tornar a la normalitat”, descrivint l’actualitat quasi com un miratge i assumint que els canvis que estem aplicant a les maneres de fer, són només respostes temporals. La veritat és que fins que no agafem distància, fins que no ocupem un lloc futur en el temps des d’on mirar enrere, no podrem avaluar quines de les noves accions s’hauran consolidat com a noves estratègies i oportunitats per al nostre sector.

La pandèmia ens ha empès, a la força, i sense miraments, a materialitzar canvis en les nostres relacions i en la manera en que apropem la cultura, participem de la cultura i generem cultura. Si prenem consciència que estem en el centre de la Tercera Revolució Industrial, la Revolució Digital, cal que ens plantegem si aquestes adaptacions estan donant resposta a una situació excepcional o si, en efecte, estem entrant en un canvi general de paradigma funcional i relacional marcat per l’ús de les noves tecnologies.

En pocs mesos, els equips de treball que desenvolupen projectes culturals han adaptat tallers presencials a modalitat online, han presentat espectacles culturals i showcookings a través de retransmissió en directe, via streaming, han enregistrat vídeos d’activitats d’experimentació per a les famílies, han dissenyat visites virtuals d’exposicions i rutes culturals interactives, han fet reunions virtuals amb entitats del territori i sessions participatives amb òrgans de gestió fent servir plataformes online… Un camí intens d’aprenentatge tecnològic que ha permès iniciar un procés de transformació amb l’objectiu d’evitar un “parem màquines” irrecuperable, una destrucció de vincles i d’objectius assolits amb l’esforç d’anys. La necessitat ha empès els equips a la cerca de recursos, s’han assolit coneixements a un ritme vertiginós i s’han generat xarxes internes d’aprenentatge col·laboratiu.

Aquests aprenentatges i les noves maneres de fer obren un nou món ple de possibilitats, en el que la dimensió espai-temps pren un altre valor. De cop, podem estar a dos llocs alhora, de cop, podem fer vàries coses alhora i és la tecnologia qui ens ho permet. Quin ús sociocultural traurem d’aquesta revolució tecnològica? Es generaran nous models més accessibles, participatius, amb equips i persones més proactives? Disposarem d’eines per arribar a nous públics? I com tindrem cura de la part relacional, tant històricament vinculada al fet d’estar present, de compartir?

Alguns aprenentatges que hem assolit venen per a quedar-se, per a facilitar-nos l’accessibilitat però manquen coses que cap tecnologia sembla poder aconseguir. És essencial escoltar-nos, sentir-nos, recollir els missatges que van més enllà de les paraules i deixar-nos endur per les emocions que neixen d’una conversa agradable. Necessitem doncs conjugar velles i noves eines, detectar persones i col·lectius susceptibles de quedar-se aïllats i poder adaptar aquestes noves maneres de generar i apropar la cultura per tal de no deixar ningú enrere.

El principal repte dels equipaments culturals passa per sumar-nos a aquesta revolució, quedar-nos amb allò que ens aporta i saber desestimar o adaptar allò que fa perdre el nostre sentit de ser. Que res no ens faci perdre qui som i què volem, que les eines digitals, siguin només eines, per a seguir apropant i construint cultura.